Per Joan B. Sancho
Ingenier Tecnic de Telecomunicacions i professor de Llengua Valenciana per Lo Rat Penat
Consultant archius, hui en major facilitat gracies a les noves tecnologies, hem pogut accedir a una carta de Pompeu Fabra firmada en 1930 que condicionava l’autonomia de la llengua valenciana. La missiva manuscrita —que se transcriu— anava dirigida a un grup de jovens activistes valencians colaboradors de la revista Taula de Lletres Valencianes (TLlV) (1927- 1930).
Considerem que inclus el membret (Ateneu Barcelonés) es intencionadament mes discret i personal que si haguera gastat l’encapçalament de l’Institut d’Estudis Catalans, lo que revela que vol influir, pero de forma subtil i no fer-ho de forma “institucional”.
La data, 15 de juliol de 1930, nos permet posar en context historic l’escrit en dos fets que es produixen en a penes dos mesos. El primer es l’encontre, unes semanes abans, concretament el 30 de maig, aprofitant la visita de Fabra (1) a Valencia formant part de la delegacio que acompanyà a Jaume Bofill i Mates, designat mantenedor del Jocs Florals de Lo Rat Penat. El segon es del mateix juliol, mes en que TLlV, en el numero 34, faria publica una crida a escritors i editorials a un nou intent d’unificacio ortografica que buscava superar les discrepancies “ortografiques”, i de pas truncar l’implantacio de les Normes Ortografiques de 1914.
La salutacio inicial: “Amics de Taula de lletres valencianes”, evidencia l’existencia de la relacio previa que acabem de comentar.
En la primera part de la carta Fabra fa us de la tercera persona i de formes impersonals (es creu, es donessin, no es traduïssin, pot acceptar-se, seria convenient, puguin, pot ésser…). Aparenta objectivitat i clarament es sitúa des del primer moment en un estatus de superioritat, des del qual es permet aconsellar, dirigir i controlar el pla d’accio. Sap que es dirigix a un grup de jovens en posicio genuflexa, d’obediencia.
Transcripcio
15 de juliol de 1930
Amics de Taula de lletres valencianes,
El que aneu a fer és molt arriscat. El valencià no pot raonablement adoptar, com a definitiu, altre sistema ortogràfic que l’adoptat pel català. Si per raons d’oportunitat es creu que avui és millor un altre sistema (el de l’Institut modificat a fi de facilitar la lectura del valencià escrit), crec que seria convenient que, en acordar-vos a seguir tots tal o tal sistema, les solucions adoptades no es traduïssin en unes normes que es donessin a la publicitat, les quals vindrien a donar fixesa a una cosa que sol pot acceptar-se com a provisional; aquestes normes podrien esdevenir un obstacle a la unificació ortogràfica de la nostra llengua, que tots, valencians i catalans, hem de desitjar.
com sigui possible del sistema de l’Institut. No us en separeu mai capriciosament: feu-ho tan solament quan cregueu que la solució de l’Institut contradiu algun fet valencià (jo no sé que això ocorri mai) o bé pot ésser un obstacle seriós a la difusió del valencià escrit (per dificultar-ne la lectura). No us puc de moment, fer altres indicacions. Ara si hi ha possibilitat de fer-me conèixer (confidencialment) les solucions que us semblin destinades a triomfar (donada la marxa de les discussions) abans que hagi recaigut cap acord definitiu sobre elles, llavors jo us podria potser ajudar en la confecció d’aquestes normes provisionals que us hem proposat d’establir. Jo surto demà de Barcelona per anar a passar uns quants dies als Pirineus; però estaré de retorn el 6 d’agost.
Cordialment vostre
Pompeu Fabra
Comença en una clara advertencia per a captar l’atencio sobre l’importancia de l’assunt. Prete que des del primer moment siguen conscients: “El que aneu a fer és molt arriscat”.
Fabra controla el llenguage en subtilea per a que els jovens de Taula no es senten en exces dirigits, que parega que son autonoms, que senten que es d’ells de qui brollen les idees i la voluntat, com que tenen ells el control de la situacio. Ho fa en tot el coneiximent del mon, en el to d’un mestre davant d’un nou aprenent per a que este agarre confiança.
Proyecta l’idea de que van tots junts idiomaticament i culturalment, i als jovens entusiastes valencians catalanisants els fa particips, com si el proyecte fora comu, d’una decisio que ya havia segut presa unilateralment des de Barcelona: “…la unificació ortogràfica de la nostra llengua, que tots, valencians i catalans, hem de desitjar”, quan realment, eixe es el desig i la pretensio dels politics catalans des de tres decades abans. Es la manera d’induir que els valencians vegen la realitat en ulls catalans.
En la segona part de la carta (segon paragraf) comença aparentant que a penes te res que dir, pero en realitat es tot lo contrari: “Indicacions que puguin orientar-vos en la discussió? No sé dirvos…”. Sap que es presenta una gran oportunitat i que no pot, ni deu, perdre el control. Està clarament “tutelantlos” per a que no es desvien del “pla”; de fet, discretament els demana un feedback: “si hi ha possibilitat de ferme conèixer (confidencialment) les solucions… abans que hagi recaigut cap acord definitiu sobre elles, llavors jo us podría potser ajudar en la confecció d’aquestes normes provisionals que us hem proposat d’establir”.
Reparem que fins ad este moment dona l’impressio de que Fabra s’entera de l’iniciativa quan ya està en marcha, que no li agrada massa pero que, si no hi ha mes remei, se pot fer si se fa en molt de conte; pero ara diu clarament que “us hem proposat”, o siga, que l’estrategia sorgi de Catalunya i que ell era u dels que la dissenyà. Una nova confirmacio d’una estrategia repetida: fingir que una iniciativa s’origina en Valencia quan en realitat es dirigida des de Catalunya.
La carta te una estructura deductiva; partix d’una premisa (falsa2 ) que no explicita, pero que està en l’imaginari del grup: “el valencià i el catala son la mateixa llengua”; es dir, lo que els renaixentistes valencians dien “llemosi” ara s’ha de dir catala, i les normes aprovades per l’IEC, elaborades a partir del dialecte barceloni, ara han d’adoptar-se de forma uniforme per tots els que ells consideren uns atres “dialectes del catala”.
En el context de la premissa anterior es troba el “pla” que estan preparant en la mes absoluta discrecio, del qual analisa les implicacions que es poden derivar. El primer paragraf es contundent i en ell es deduix, sense nomenar-les i de forma subtil, que les Normes de 1914 (Fullana) no poden seguir sent el codic valit per a escriure el valencià, perque el valencià no pot adoptar mai una normativa diferent a la de l’IEC: “El valencià no pot raonablement adoptar, com a definitiu, altre sistema ortogràfic que l’adoptat pel català”.
Estem davant de l’estrategia per a integrar als valencians en una codificacio unica, unitaria i uniforme, estrategia oculta de l’IEC per a impedir que la llengua valenciana tinga normes propies, entitat normativisadora propia, etc. Estrategia anti normativa (3) valenciana (destruint la llengua valenciana, se fan amos de la nostra lliteratura classica, de la qual ells carixen).
El “pla” que estan embastant consistix en implantar un nou “acort ortogràfic provisional” basat en les normes de l’IEC, en algunes concessions a la fonetica i la fonologia valenciana, inclus al lexic, pero, aixo si, en data de caducitat (“provisional”). Les dos parts saben que, per a tindre exit i “triomfar”, est acort ha de contar en un recolzament numerós, representatiu i significatiu entre els escritors i les publicacions valencianes (valencianistes).
Fabra interve per a posar un llimit a les concessions, les minimes imprescindibles: “heu de procurar allunyar-vos tan poc com sigui possible del sistema de l’Institut”. La següent pregunta es: ¿quantes concessions o desviacions de les normes de l’IEC es poden permetre? “No us en separeu mai capriciosament i feu-ho tan solament quan cregueu que la solució de l’Institut contradiu algun fet valencià (jo no sé que això ocorri mai)”. Comença, puix, dient clarament que l’unica opcio admissible es ninguna, pero immediatament obri sorpresivament una porta al reconeixer la dificultat que les normes ortografiques de l’IEC tenen per a la comprensio llectora dels valenciaparlants: “pot ésser (les normes de l’IEC) un obstacle seriós a la difusió del valencià escrit (per dificultar-ne la lectura).”
Fem un incis per a fer notar que Fabra està reconeixent el desconeiximent que te del valencià “jo no sé que això ocorri mai”; es dir, que la persona que ha segut responsable d’establir unes normes per a una llengua reconeix que ignora un dels seus “dialectes”. A banda de no dir massa bo de la seua categoria com a llingüiste, ni de la suposta base cientifica del seu treball, constatem una vegada mes que, des de l’inici, la germanor era una falacia i lo que pogueren opinar o aportar els valencians era irrellevant. Mai se buscà la cooperacio, sino una total subordinacio.
El pla contempla no donar publicitat a l’acort perque saben que pot truncar-lo; es clarament, i ells ho saben, un cavall de Troya, un instrument estrategic per a conseguir el triumf final: l’implantacio progressiva de les normes ortografiques de Fabra sense desviacio ni concessio alguna.
Deixa clara la “conveniencia” de que, en el cas que per estrategia s’hagen d’adaptar les normes de l’IEC en concessions, estes tinguen un caracter “provisional” (fins que en el temps desapareguen les concessions) i que tinguen poca publicitat per a que no acaben imponent-se com a definitives: “Si per raons d’oportunitat es creu que avui és millor un altre sistema… les solucions adoptades no es traduïssin en unes normes que es donessin a la publicitat, les quals vindrien a donar fixesa” […] “a una cosa que sol pot acceptar-se com a provisional.”
En el fondo reconeix que les normes de l’IEC no faciliten la llectura als valenciaparlants, per esta rao pareix entendre que una bona estrategia podria ser adoptar per als valencians —sempre que siga de forma “provisional”— un model “de l’Institut modificat a fi de facilitar la lectura del valencià escrit”, es dir, una versio adaptada de les normes fabrianes en la finalitat de que a lo llarc del temps vagen, a poc a poc, introduintse i resultant familiars a força d’habituar-se a vore-les escrites per part d’una elit valenciana catalanisant: “Si per raons d’oportunitat es creu que avui és millor un altre sistema.”
Es esta una mostra mes que, des dels primers partidaris d’adoptar per als valencians les normes fabristes fins als actuals, pensaven en adaptacions. Alguns ho desijaven sincerament i uns atres per simple estrategia al constatar que els valencians no les acceptarien, i manco sense respectar, no unicament el nom de la llengua valenciana, sino els particularismes valencians fruit de l’evolucio del romanç migeval i com a conseqüencia del caracter patrimonialiste que des de llavors ha tingut la llengua per als valencians.
L’insistencia de Fabra en que eixes concessions foren provisionals revela que lo que realment es prete es una genuflexio total. Aço supondra la perdua de la singularitat de l’idioma valencià i en definitiva la practica desaparicio i bandejament d’aquelles caracteristiques evolutives propies que Fullana volia salvar i conservar.
Es constatable que historicament en Valencia no unicament s’ha qüestionat que les normes d’ortografia de Fabra siguen apropiades per al valencià sino tambe la suposta naturalea dialectal de la llengua; tan sols entre una minoria catalanisada s’acceptaven de bon grat estos extrems. Ademes de raons de tradicio, d’etimologia, de fonetica que a la llengua valenciana li donen entitat propia, es tracta d’afegir el sentiment general dels seus usuaris i de la voluntat de “diferenciar-se”.
L’orige de la polemica ortografica i llingüistica fon politica i seguirà perdurant en el camp de la politica perque tornarà el dia que algun grup en prestigi social i academic es fara la pregunta: ¿per qué son tan necessaris —de fet, imprescindibles— els correctors ortografics en totes les administracions publiques i privades per a corregir els erros ortografics i gramaticals en totes les esferes socials a l’hora d’escriure el valencià? La resposta es que hui ben pocs valencians dominen l’actual ortografia artificialment imposta; i no poden ferho perque no respon a un codic adequat a la llengua viva que es parla i que deuria facilitar la transcripcio.
Llengua, cultura, politica, patria i nacio estan intimament relacionades. Els intents d’absorcio porten ya mes de cent anys en diferents etapes.
El pancatalanisme ha passat de ser insignificant i reduit a una minoria poc influent a començament del sigle XX, a penes sense importancia, a ser ara l’elit dominant, controlant els llocs estrategics, el poder i l’economia.
En les nostres mans està posar fre ad esta “pandemia” i eixercir de vers valencians, tambe idiomaticament.
————————————————————————————————————————————————————–
- Aprofità el viage per a entrevistar-se en els jovens escritors promotors de la revista Taula de Lletres Valencianes i uns atres activistes del moviment catalaniste en Valencia. Tornà molt satisfet de la visita, segons entrevista de Marti Martell, seudonim de Miquel Duran i Tortajada, que li feu a Fabra en Barcelona nomes tornar de Valencia. Publicada en el nº 33 de TLlV del mes de juny de 1930, pp. 9 i 10.
- ¿Per qué diem que es tracta d’una premisa falsa? Perque no es irracional, sino tot lo contrari, es molt raonable pensar que el valencià te el mateix o mes dret que el catala a passar de ser considerat un dialecte a una llengua. ¿Acas no reunix totes les condicions per a ser-ho: diccionari, flexio verbal, gramatica, produccio lliteraria, consciencia idiomatica, reconeiximent llegal en l’Estatut d’Autonomia, ademes de raons que avala la sociollingüistica?
- No s’ha contat en la participacio dels valencians en la confeccio de les normes fabrianes. Deixaren a banda opinions ben qualificades, com les de Lluïs Fullana. Les decisions foren des de les elits intelectuals i politiques de Barcelona. En el primer terç del sigle XX s’han pres ya en la capital catalana tres decisions fonamentals: la primera es que no han de ser diverses llengües dins del mateix sistema llingüistic occitano-romanic, sino una sola llengua que ha de dur per nom catala/llengua catalana, i que lo demes, inclos el valencià, son varietats dialectals. La segona decisio es que la normativisacio de totes elles ha de partir del barceloni. La tercera es que l’ent normativisador ha de ser unic: l’Institut d’Estudis Catalans, i que han d’evitar a tota costa que els valencians decidixquen una atra cosa distinta a les pretensions catalanes: centralisacio i uniformisacio de la llengua, que ha de dir-se catala, i han de ser els catalans els que tinguen el control total i absolut.
*Artícul publicat en la revista de Convenció Valencianista el 9 d’Octubre de 2020.
